memòria de l'escola d'estiu MRP

Memòria escolaMRP

Secuencia didáctica para una escuela unitaria

secuencia didáctica los medios de comunicación en la escuela unitaria

REFLEXIÓN FINAL

Cada vez que me paro a reflexionar me acuerdo cuando de pequeño vi "La insoportable levedad del ser" en el cine. Yo era un crío, todavía no sabía de que iba el mundo así que ni muchos menos estaba preparado para asimilar películas como esta. 

Es por ello, que allí sentado en la butaca, sin poder escapar hasta que no apareciera "The End" en la pantalla comencé a darle vueltas a la cabeza y a pensar sobre las cosas que pasaban en mi familia, en el colegio, etc. Por primera vez estaba reflexionando. Desde entonces hasta ahora parece que no haya transcurrido tanto tiempo como marca el calendario.

El curso universitario se acaba. Apurando las últimas horas antes de los exámenes voy intentar extraer y guardarme para el futuro todo aquello que me ha marcado, para bien o para mal este año.

En cuanto a la Universidad me quedo con sus espacios que me han ofrecido la posibilidad de pasear, estudiar tumbado en el césped, hacer deporte o tomarme una cervecita rodeado de verde. No me quedo con la absurda testarudez de algunos cargos que hasta que no han visto al alumnado reaccionar ante la injusticia de las menciones de magisterio no han comenzado "de verdad" a hacer su trabajo. No me quedo con la triste oferta alimenticia que se ofrece. No me quedo con la friolera que deberemos pagar el año que viene para seguir estudiando (aunque esto no es causa de ella, sino del Gobierno).

En cuanto a los profesores me quedo con los que nos han ofrecido algo más que lecciones magistrales. Me quedo con la innovación que algunos han aportado, me quedo con la cercanía de otros que, ante la coyuntura social, se han alineado con nosotros. Prefiero a los que dan caña pero cumplen que a los que pasan de todo y que a última hora te vienen exigiendo cuando no han aportado nada para que el alumno se implique.

No me quedo para nada con la intransigencia, la crítica gratuita y la mala educación, y aquí me incluyo porque a veces, he sido partícipe.

No me quedo con la gente que no aporta nada a los demás, simplemente se dedican al beneficio personal, (si no doy no pierdo, esa debe ser su filosofía). Tengo un regusto amargo al comprobar como el compañerismo se desvanece como el humo cuando de por medio hay una nota, pero seguro que me servirá de aquí en adelante para afrontar las cosas de forma diferente.

Por último de mis compañeros me quedo con aquellos con los que hemos ido , entre todos, intentando sacar esto adelante. Ayudándonos cuando hemos podido, enfadándonos a veces, pero siempre dialogando para mejorar las cosas. me quedo también con otros con los que no he tenido tanto contacto pero que son tan felices que no puedo hacer otra cosa que envidiar su filosofía. 

¡Nos vemos  pronto!

Entrevista amb Jordi Adell, professor de noves tecnologies aplicades a l'educació de la Universitat Jaume I de Castelló

Jordi Adell es profesor de Nuevas Tecnologías en la UJI. Este ha sido un aspecto muy importante en todo el devenir de la carrera.. Tanto Enric Moliner nuestro profesor de TIC como algunos de los demás nos han mostrado un abanico de posibilidades que poco a poco he ido usando en los trabajos.

Sin embargo , es preocupante que en algunas asignaturas se hayan olvidado de que estamos en el siglo XXI, que estamos estamos estudiando para maestros y que no podremos ser competentes sino enseñamos en un contexto que se acerque a los peques del futuro. Y claro está, ese contexto es digital!!!

Jordi Adell: 'La universitat ha de demostrar que el professor continua aprenent gràcies a internet'

Entrevista amb Jordi Adell, professor de noves tecnologies aplicades a l'educació de la Universitat jaume I de Castelló

L'aprenentatge es fa pertot i tothora, no se circumscriu a les quatre parets d'una aula ni a un període de la vida. Justament, una de les missions de la universitat és de demostrar, amb l'exemple, que el professor continua aprenent gràcies a un conjunt d'eines i a unes persones amb qui es relaciona via internet. Aquesta és la posició de Jordi Adell (Castelló, 1960), doctor en filosofia i ciències de l'educació i professor de la Universitat Jaume I (UJI) de Castelló, que és on ensenya noves tecnologies aplicades a l'educació. Alhora, dirigeix el Centre d'Educació i Noves Tecnologies (CENT), una unitat d'investigació per a millorar la qualitat de l'ensenyament i de l'aprenentatge amb les TIC.

Amb Carles i Toni Bellver, Enric Silvestre i Enric Navarro va obrir el primer servidor gopher (1992) i el primer servidor web de l'estat espanyol (registrat internacionalment, 1993). També va ser un dels fautors de 'Dónde?', un banc de dades sobre recursos d'internet, que va tancar arran de la primera allau de portals comercials. La Internet Society li va atorgar el Premi Pioner d’Or l'any 2002. Dins el programa Escola 2.0, fa conferències de formació professoral a tot l'estat i es continua formant com a professor i com a persona.

Què va atraure un filòsof i pedagog a internet i a les noves tecnologies?

No ho sé ben bé. M'interessa com la tecnologia fa que canviem la vida i com influeix en la societat, en la gent. De fet, crec que la implantació d'eines i de tecnologies relacionades amb la informació i la comunicació és la força d'aquests últims cent anys que més ha canviat la humanitat, per a bé i per a mal. M'hi vaig introduir per motius personals: era molt divertit i vam començar jugant-hi. Quan vam començar a treballar en comunicacions i xarxes, no teníem ni idea de l'impacte que tot plegat acabaria tenint fora del món acadèmic, però sí del que tindria en el món acadèmic. Però no vam trigar a adonar-nos que podia tenir impacte en la societat, bàsicament perquè quan ets a la xarxa tens contacte amb gent i amb països més avançats.

I com la veieu, la xarxa?

En una primera etapa, d'un optimisme ingenu, com una eina per a millorar el món. Però ara la veig com una eina de comunicació, no com una panacea. La xarxa és un mapa del món, hi ha de tot, òptim i pèssim. No crec que puga modificar la naturalesa humana.

Per què vau obrir el primer servidor gopher de l’estat espanyol?

En el primer impuls de la Universitat Jaume I, un grup d'informàtics del servei d'informàtica de Castelló muntàrem el servidor per aprendre i per demostrar-nos que érem capaços de fer-ho. I ràpidament ens vam adonar de les possibilitats que tenia. Amb el gopher vam obrir un servei d'informació del campus, pensant que, quan la comunitat universitària tinguera internet, necessitaria un accés ràpid a un espai on se centralitzara tota la informació.

També vau connectar el primer servidor web, el 1993, i vau fer la primera pàgina.

Unes tecnologies et posen en contacte amb unes altres que fan les mateixes coses. D'ací vingué que la Universitat de Minnesota ens demanara que coordinàrem els gophers de l'estat. N'hi havia quatre i mantinguérem la coordinació fins que n'hi hagué trenta. Ens vam adonar que compartir informació en el món acadèmic era fantàstic, però no teníem consciència de com creixia, ni del fet que saltara a la iniciativa privada, que en un moment determinat esdevinguera una revolució en l'àmbit polític, empresarial, lúdic. En aparèixer la web, obrírem el banc de dades Dónde? (el 1996) amb un mapa escannat d'una llista de deu, dotze, servidors web de tot l'estat espanyol. Quan el vam tancar, el 1999, teníem 33.000 recursos que manteníem manualment. Vam veure, doncs, el creixement d'internet a l'estat espanyol i el primer bum de la xarxa.

Com es podia mantenir així?

Hi treballàvem el dissabtes i el diumenge. Vam començar amb un mapa i vam acabar tenint-ne disset. Jo mantenia el mapa i Carles i Toni Bellver dissenyaven i mantenien el banc de dades. Fou una època molt il·lusionada, en vam aprendre moltíssim i vam tenir una oportunitat magnífica de veure com es desenvolupava internet a l'estat espanyol. Quan va aparèixer, la web era una aplicació més, no l'única. Però se les va menjar totes perquè les altres no eren gaire pràctiques –i la unificació ha facilitat molt les coses.

I Dónde?, per què va tancar?

Perquè els primers portals comercials, com Terra, a més d'un banc de webs (Google encara no existia), oferien correu electrònic gratuït i l'horòscop; i perquè el servidor que l'allotjava ja no donava més de si. Va morir d'èxit, sense un pla de viabilitat; solament hauria pogut persistir fora de la universitat. Mentrestant, Carles Bellver havia confeccionat un llenguatge de marques per a processar els registres, molt paregut al que després fou l'XHTML, i un sistema de readreçaments amb 'tokens' perquè ens furtaven els enllaços.

Es pot tornar a repetir una crisi com la de les empreses .com?

I tant! La majoria d'empreses de la web 2.0 no tenen un pla de viabilitat econòmic. Twitter no en guanya ni cinc, i la valoració de Facebook és excessiva, si es miren els ingressos per publicitat que té. No sé si tornem a tenir una bombolla, però és clar que la xarxa es mou per onades o tsunamis conceptuals teòrics, per expectatives i caigudes. Moltes aplicacions de la web 2.0, gratuïtes i que funcionen molt bé, si no troben un pla de negoci viable, no continuaran, perquè no podran aguantar les despeses. La diferència amb la situació del 2000 és que els inversors coneixen una mica més el sector.

La nostra vida, ha canviat amb internet i les noves tecnologies?

Molt. I amb la mobilitat encara canviarà més. Molts canvis tindran un impacte en hàbitats i costums. El cervell és plàstic i es redissenya perquè constantment establim noves connexions. Les noves generacions segurament que no faran les coses igual que les fem nosaltres; prou es nota cada dia. Un dels canvis ha estat de convertir en insignificant l'emmagatzematge d'informació, física o mental, i de transformar els nostres hàbits: ara no cal recordar o tenir a la cartera o a casa tantíssima informació, perquè la tenim a internet, a l'abast, en qualsevol moment del dia i onsevulga. És clar que hi pot haver un daltabaix de dades en un moment determinat; no fa tant Google va perdre 44.000 comptes de correu electrònic...

Hi arribarem, a una autèntica societat del coneixement?

Crec que ja hi som, en bona mesura. La crisi de la societat de la rajola, dels diners fàcils, del malbaratament del medi i del turisme de sol i platja accelerarà, en part, la societat del coneixement. És a dir, o hi ha un futur del coneixement o no hi ha futur –encara que en aquest país açò no s'entenga. No podem competir amb el tercer món en feines manuals, perquè sempre cobraran menys. Solament hi podem competir en coneixement, disseny, imaginació, intel·ligència, creativitat; però ens hem de preparar. En el nostre país es valora molt poc l'educació, els polítics únicament la consideren una arma electoral, i l'índex de fracàs escolar és molt gran.

Però alguna cosa es deu haver fet...

Fa un any es va implantar l'Escola 2.0, impulsada pel govern de Zapatero. Les comunitats autònomes que s'hi han adherit (el País Valencià i Madrid, no) reben la meitat de diners per a proporcionar ordinadors a tots els estudiants de cinquè de primària i de primer d'ESO. Catalunya ho ha fet força malament perquè ha preferit secundària a primària i perquè ha digitalitzat les aules sense tenir professors formats, ni haver planificat el canvi metodològic que aquestes tecnologies pressuposen. No pots oferir ordinadors i pissarres digitals a alumnes i professors i demanar-los que treballen com treballaven amb els llibres de text. A Catalunya s'han gastat molts de diners en llibres de text digitals, sense mirar si els continguts eren adequats als nous mitjans.

Com haurien de ser els llibres digitals?

Personalment, defense que el llibre de text digital no existeix. Un ordinador portàtil connectat a internet i un llibre de text són dues coses contradictòries. A internet hi ha de tot, i allò que no hi és, s'hi pot dipositar; en canvi, el llibre de text és un conjunt tancat, seqüencial, organitzat segons un model escolàstic implícit, basat en el fet que el professor explica, l'estudiant aprèn la lliçó i resol l'exercici que el professor corregeix a la llibreta. Si tractem els llibres electrònics com els llibres de text, com podem esperar que canvien els resultats d'aprenentatge? Hi ha d'haver un canvi metodològic, que vol dir un professor decidit a canviar o comprensiu de les noves possibilitats. I això a penes s'ha promogut en les comunitats autònomes; solament s'ha administrat formació tecnològica, no didàctica. A Catalunya, per exemple, han marginat la gent més pionera en didàctica i en noves tecnologies. I ara amb la nova consellera volen tornar als anys cinquanta del segle passat...

Què s'hauria de fer?

De primer, creure's que ve la societat de la informació i del coneixement i creure's que som en un moment crític i que les decisions que es prenguen marcaran el futur. I una d'aquestes decisions és de saber què hem de retallar i en què hem d'invertir. Si invertim a salvar bancs, en un consum enfollit o en cotxes nous, no anirem enlloc. Hem d'invertir en els nostres joves, que vol dir creure's seriosament que l'educació és important. En la societat del futur no ens pagaran pel fet de treballar manualment, sinó pel de pensar coses noves. Això suposa una reforma profunda del sistema educatiu, que ara és una màquina de conservar el passat, però que hauria de ser una màquina de preparar per al present i mirar cap al futur. I això en tots els nivells educatius. No sabem ben bé com serà el futur, però sí que molts dels coneixements i de les habilitats que en el passat servien per guanyar-nos la vida i ser feliços ara no fan el fet. Necessitem gent flexible i adaptable per a transformar aquest futur i per a dir cap on anem. Però sóc poc optimista, perquè els polítics actuals volen resultats immediats i van d'elecció en elecció.

Hi ha escletxa digital i pedagògica en l'àmbit professoral?

Sí, i cada dia més gran, perquè els qui accedeixen a la informació i al coneixement cada dia són més preparats i fan servir més aquests recursos; en canvi, els qui no es mouen del llibre de text i de les pràctiques de tota la vida s'estanquen. L'escletxa no és tan sols tecnològica, sinó pedagògica i didàctica, i com més va, més. No és generacional, sinó actitudinal. Hi ha una visió del professor responsable que no ha de conformar-se i que constantment ha d'innovar (el més feliç, i els alumnes se'n contagien) i hi ha la del professor que repeteix la mateixa classe cada dia... Els qui es pensen que, quan han acabat la carrera o han començat la docència, ja ho saben tot i ningú no els pot ensenyar res més haurien de ser foragitats del sistema educatiu.

Què hi feu, al Centre d'Educació i Noves Tecnologies?

Som una unitat de set persones que funcionem com un lloc de proves i com un tanc d'idees. Aquests darrers anys hem insistit molt en l'ús de les eines de la web 2.0, a obrir les portes de la universitat perquè des de fora es veja què s'hi fa, a aprofitar les coses que es fan en uns altres llocs i universitats i a brindar continguts a la docència universitària perquè els alumnes no es troben sotmesos a la metodologia de professor, classe, apunts i examen. Proposem projectes a la Universitat Jaume I. Per exemple, tenim una aula virtual basada en moodle; fórem els primers d'adoptar-la, juntament amb la Universitat de las Palmas de Gran Canaria, i ara s'ha estès a tot l'estat espanyol. Hem format els professors perquè se'n servesquen adequadament. Tenim una taxa d'ús de quasi el 100%, i ara avaluem una tecnologia de portafolis electrònics en l'avaluació i l'aprenentatge.

També heu subscrit un acord amb Google.

Formem el personal docent i el personal administratiu perquè l'UJI migra tota a Google Apps immediatament. Ja tenim Google Docs i d'ací a un mes passarem a Gmail i ja no tindrem el correu a la universitat. Per accedir a aquestes aplicacions, i a totes les altres (Youtube, Blogger, Google Reader...) tindrem una identificació única. Això implica la possibilitat de noves formes de treballar. Treballar amb aplicacions col·laboratives en xarxa és una molt diferent de treballar amb tots els documents a l'ordinador personal i d'enviar-los per correu electrònic. Aquest projecte es podrà estendre a les altres universitats, fem de 'beta testers'.

Com treballeu la innovació educativa a la universitat?

La nostra visió de l'aprenentatge és que es fa pertot i tothora, no se circumscriu a les quatre parets d'una aula ni a un període de la vida. Aquesta visió ens agradaria que l'UJI la inculcara a l'estudiant, perquè sempre sàpiga com millorar els coneixements propis de la seua professió, perquè tinga les competències, habilitats i aptituds necessàries per a mantenir-se al dia. Mirem d'incorporar, al ritme que la universitat pot assumir, moltes de les innovacions i projectes que veiem en uns altres llocs. Hem aconseguit una eina de missatgeria instantània i amb Google Apps volem insistir en la feina col·laborativa. Volem inculcar la filosofia de la web 2.0 a la universitat, però costa.

Què és el Personal Learning Environment?

El PLE treballa en l'ús de les noves tecnologies per a ensenyar i per a aprendre. En una primera fase, amb 'e-learning', educació a distància, les estructures del món real es transposaven al món virtual. En una segona, la gent deixa de ser espectadora i passa a crear, amb les aplicacions socials. S'adona que amb les TIC pot aprendre d'una manera diferent; per exemple, participant en activitats. És un aprenentatge intercomunicatiu: ets consumidor i productor d'informació, tot alhora. Twitter n'és l'exemple més clar. Aplicacions com Tweeted Times i Paper.li o l'RSS t'ajuden a gestionar la informació de Twitter. Crec que la missió de la universitat és de demostrar que el professor continua aprenent gràcies a un conjunt d'eines i a unes persones amb qui es relaciona via internet.

També treballeu com una unitat de formació.

Formem els professors de l'UJI en l'ús de les noves tecnologies. Amb la web 2.0 no cal instal·lar-se aplicacions a l'ordinador propi. Un dels nostres cursos estel·lars s'ocupa de l'ús de la web 2.0 en educació. Això canvia molt el concepte de curs universitari. En un curs universitari típic hi ha el professor i els seus apunts; l'alumne aprèn el manual i fa un examen a final de curs. En un curs universitari alternatiu el professor no és l'única font d'informació, n'hi ha moltes més, i de molt importants, a internet; a més, l'alumne no és un consumidor passiu de la informació, sinó que és també creador: fa blocs, wikis, marcadors socials... Amb les noves tecnologies pot tenir un professor a l'altre cap del món durant uns quants minuts, llegir una informació que acaba d'aparèixer, aprofitar el flux d'informació relacionat amb una assignatura, per exemple via Twitter... Així desenvolupa una conjunt d'habilitats per a aprendre a aprendre durant tota la vida.

S'arribarà mai a una situació òptima?

Crec que costarà, perquè hi ha molts factors. L'alumne no sempre és un factor de progrés; sovint les resistències vénen de l'alumne. Encara hi ha qui vol el manual i la data d'examen. Però sóc optimista, perquè, gràcies a la universitat, la meua vida va canviar completament. Encara crec que, si l'estudiant vol, la universitat pot fer que la seua vida canvie completament. Hem de proporcionar-li una experiència, no un títol que el capacite per a demanar feina; li hem de proporcionar un conjunt d'eines intel·lectuals i de coneixements i habilitats que li permeten de veure unes altres perspectives, que li obrin el món i el facen més competent i més feliç, menys competitiu i més col·laboratiu.

Què ho entrebanca?

Una universitat molt burocratitzada i economicista, que no té prou en compte aquests elements. La gestió professional d'una universitat com si fos una empresa és un error històric, perquè les universitats no són empreses i no s'han de jutjar com si ho foren; el nostre negoci no és fer molts titulats, sinó bons titulats. El negoci no està a fer diners, sinó a gastar bé els recursos públics creant coneixement i posant-lo al servei de la societat, adés formant professionals, adés transferint aquest coneixement a les empreses perquè s'apliquen al sistema productiu, i creant cultura perquè en puga gaudir tota la societat.

Però continuem tenint pocs recursos per a investigar.

Sí, comparativament, en tenim pocs. A més no hi ha la convicció de jugar-nos-hi el futur. Encara que ho diguen, els polítics, quan fan els pressupostos, quan actuen, no diries que vegen la importància que té la investigació. Crec que els polítics espanyols, i en particular la dreta, no han assumit el paper de la universitat, no admeten una universitat que puga criticar-los. No admeten que no en siguen els amos. Per una altra banda, la universitat espanyola en general és poc bel·ligerant envers el poder; hauria de ser-ne la consciència. I el poder polític respecta molt poc, trobe, la universitat i els seus dictàmens. Les universitats haurien de ser més independents i rendir comptes a la societat en un sentit ample, no a unes empreses.

Com imagineu la universitat ideal del futur?

Crec que ja la tenim ací; o ja tenim pistes de com serà. La imagine més oberta, més lliure i més dotada de mitjans. Fent servir molt les noves tecnologies, més preocupada per a aprendre que no per a ensenyar, per a crear i innovar que no per a reproduir allò que ja sabem. M'agradaria que es dedicara a buscar preguntes i a respondre les que encara no tenen resposta, en lloc de repetir sempre les coses. La imagine més compromesa amb l'entorn i amb els problemes de la gent que ha de servir. Les TIC hi tindran un paper importantíssim. El professor universitari no es pot permetre el luxe d'ignorar-les. En el futur la localització potser no serà tan important com la tecnologia i l'ús que en puguem fer. La universitat del futur no és la tecnologia, sinó les possibilitats que aquesta ens obre i la capacitat que tinguem d'aprofitar-les.

Records, anècdotes i molta emoció

Vull presentar-vos una experiència molt tendra que ha tingut lloc a l'escola la Gavina de Picanya (València), és una cooperativa que pertany a l'escola valenciana.

S'ha fet amb els xiquets i xiquetes de 4 i 5 anys, açí teniu el link de l'escola per si vos pica la curiositat.

www.escolagavina.cat

Fins ara hem aprés moltes coses de quan erem molt menuts i menudes: com hem arribat a la panxa de la mare, l’embaràs, el part i els primers mesos de vida. També hem descobert que tenim un arbre genealògic, on els iaios i les iaies són part fonamental. Ara volem donar-los protagonisme, reconèixer la seua importància en l’educació dels nostres xiquets i xiquetes per aixó els hem convidat per a que ens expliquen les seues vivències: històries de quan eren menuts, quines joguines tenien, a què els agradava jugar, quins contes escoltaven o contaven als seus fills i filles quan eren menuts, quines cançons cantaven, com era la seua escola, quines coses els agrada fer… Lo important no és el que ens expliquen, allò veritablement important i emocionant és veure aquestes persones “una mica grans” que fan l’esforç de recordar i de compartir amb nosaltres la seua saviesa, les seues vivències i emocions. El dia de la festa de falles vingué Pepica, la iaia de Mireia, ens va mostrar com es feien els bunyols de carabassa. Aquest dimarts ha vingut l’altra iaia, Xelo, ens ha contat el conte de “Randa Parranda”, on el protagonista és un conillet. L’acompanyava els iaios d’Adrià Chardí, Tomás i Carmen, el iaio ens va explicar com de menut, com no tenien joguets se’ls feia ell i com a mostra ens portà uns tiradors i un catxirulo. Ha estat un goig escoltar-lo i compartir la seua vitalitat La iaia ens conta com era la seua escola i que el que més li agradava era dibuixar i ens ensenya un dibuix que encara guarda com un tresor. També han vingunt Vicenta i Alfons, els iaios d’Alfons. El iaio ens ha fet viatjar a la seua infantesa, a la seua escola, haurieu de veure com la menudalla obria els ulls quan ens explicava com era la seua escola, on jugava i amb quines coses. La iaia Vicenta ha vingut ben carregada amb els cobertors fets amb trossets de tela. Quina preciositat. Ens acompanyaven els iaios de Noèlia: Amparo i Fernando. La iaia ens ha ensenyat com fer un ninot amb llana, estima i els cuquets de les llibretes, el iaio ha fet memòria i ens ha fet una descripció de les seues joguines i de com les fabricava. Andreu ha estat acompanyat per la iaia Amparo que és metgessa, ha fet una demostració de com s’ha d’envenar un xiquet quan té una ferida. Mitja escola infantil arribà a casa amb alguna vena colocada! Sunsi, la iaia de Carla, ens ha cantat la cançò del tren en molts idiomes: rus, xinés, francés, anglés i sabeu què? Sempre l’enteniem, hem cantat i ballat bona cosa. Esperem amb impaciència les properes visites, l’experiència compartida és emocionant i tendra. Gràcies.

En paro y con las oposiciones en el aire

Esto es la realidad pura y dura

Manuel Jiménez tiene 35 años y está sufriendo los recortes en educación por varios frentes. Jiménez había dado clases de Tecnología en Castilla-La Mancha como interino durante los dos últimos cursos. Había dejado su trabajo como arquitecto la primera vez que le llamaron. En este curso iba a continuar; en agosto de 2011 le habían dado plaza en un instituto de Yepes. Sin embargo, cuando estaba a punto de empezar, el Gobierno castellanomanchego incrementó dos horas lectivas a los profesores, lo que causó una merma de docentes; y cayó el puesto de Manuel. “Me movilicé para decir que, a pesar de lo que contaba el Gobierno, los recortes sí estaban afectando a las aulas y que yo soy la prueba”, afirma.

Entretanto, decidió que, mientras cobraba el paro, se concentraría en preparar las oposiciones que debían celebrarse en 2012 en Castilla-La Mancha. Se apuntó a una academia en Madrid. Pero el plan se le fue al traste: a últimos de enero la mayoría de autonomías anunciaron que no harían esos exámenes; entre ellas estaba Castilla-La Mancha. Las restricciones presupuestarias marcadas por el Gobierno central obligan a ofrecer muy pocas plazas y las autonomías prefirieron no convocar oposiciones y acumular la oferta de este año para sumársela a la del próximo, explicaron. “Entre unas cosas y otras yo ya estaba muy indignado”, cuenta.

Sin embargo, un rayo de esperanza se le abrió a Jiménez con la insistencia del Gobierno de Andalucía en que no solo iban a convocar, sino que iban a ofrecer muchas plazas: 2.389 plazas. Así que se repuso y siguió estudiando y pagando la academia con la intención de presentarse al examen andaluz en junio.

Pero poco después de las elecciones andaluzas, el Gobierno central decidió bloquear ese examen al presentar un conflicto ante el Tribunal Constitucional, pues consideran que la oferta de plazas es 7,5 veces superior a lo que permite la ley. No aceptan los cálculos de la Junta. Ahora, las oposiciones están bloqueadas, al menos hasta noviembre, y hay muchas probabilidades de que finalmente se ofrezcan 318 puestos en lugar de los más de 2.000 anunciados. Desde octubre, a 130 euros mensuales de cuota más 30 euros de transporte, Jiménez lleva gastados 1.120 euros en sus oposiciones.

El aumento de horas lectivas ha dejado fuera a cientos de docentes sin plaza

Él es uno de los miles de profesores interinos que se han quedado en el paro en los dos últimos años y tiene pocas posibilidades de que le vuelvan a llamar. Se espera que los recortes previstos dejen en la calle a unos 20.000 docentes (según calcula el ministerio) o 40.000 (según el PSOE) más el próximo curso. También es una de las 100.000 personas que los sindicatos estiman que se pueden estar preparando unas oposiciones que tampoco está claro que lleguen en 2013.
Ahora, a punto de que se le acabe el paro, no sabe muy bien qué será de su futuro. Cuenta con el respaldo de su pareja (pronto se casarán), que también es profesora, pero ella, funcionaria.

Es lo que hay....

Artículo de EL PAIS del 19/05/12

La situación de quiebra financiera que atraviesa la Generalitat valenciana deja un reguero de fotografías chirriantes en los 1.400 colegios e institutos públicos. Escenas de botiquines vacíos, papel higiénico dosificado por clase, fotocopias restringidas y nula cobertura de bajas durante meses. “Hemos llegado a no tener dinero ni para aspirinas”, reconoce Miguel Real, director del flamante instituto público Rascanya de Valencia, situado en el barrio de San Lorenzo, una zona en plena expansión urbanística de la capital.

Este centro de nueva construcción se inauguró en 2005 con capacidad para 770 alumnos de enseñanzas medias (FP y bachillerato). Real llegó hace siete años con la máxima ilusión. La motivación de la plantilla, explica ahora, está en sus horas más bajas. La deuda de la Consejería de Educación con los centros públicos llegó el 31 de diciembre a acumular más de 66 millones de euros. “Hemos estado funcionando sin cobrar desde abril hasta finales de año”, recuerda. “Nos pagaron en marzo el último cuatrimestre del curso pasado y el primero del actual. En 2012, aún no hemos cobrado nada”. La situación provocó escenas indeseables. “Hemos estado dos veces a punto de que Iberdrola nos cortara la luz, la última tuvo que intervenir el director territorial de Valencia para evitar que nos quedáramos sin suministro eléctrico”, explica Real con calma, sin estridencias.

Sobrevivir en estas condiciones a las jornadas de trabajo con más de 700 adolescentes es cada día más un ejercicio de funambulismo. “Justo cuando el secretario autonómico, Rafael Carbonell, afirmaba en un desayuno en Madrid que en los centros valencianos no se había cortado ni la luz ni el gas, nosotros teníamos en la cuenta menos de 100 euros”.

Con esta calderilla, y sin poder pagar el suministro de gas necesario para las prácticas de los módulos más técnicos de FP como soldadura o aire acondicionado, el equipo directivo optó por realizar las clases prácticas con bombonas compradas en la ferretería de a lado. “Las prácticas de soldadura se explican en la pizarra o con la bombona de camping gas”, describe Real.

"Hemos estado dos veces a punto de que nos cortaran la luz"

Su máxima preocupación ahora es que, con el aumento del número de alumnos por aula que permite el Gobierno central, mantener la calidad educativa va a ser difícil. Los profesores, reconoce, están desmotivados, lo que atribuye en buena medida a la Administración, que vende una imagen de que cobran mucho y trabajan poco.

Y encima, dice, les bajan el sueldo con el decreto autonómico de ajustes en los servicios públicos aprobado por el Gobierno de Alberto Fabra el 21 de enero. La norma, que rebaja al 50% el cobro de los complementos por formación docente, congela la contratación de interinos y limita las sustituciones por bajas médicas o familiares.